El pasado domingo se celebró una de las mejores carreras del calendario nacional, la Media Maratón de Granollers. Tanto por su elevado número de participantes (cierran listas un mes y medio antes) llegando a los 5000, como por el nivel de los atletas de élite que participan, un claro ejemplo es el ganador S. Wanjiru que posee el récord del mundo de media maratón (58m 35s).
La "Associació Esportiva Ekke" contó con las participación de 2 atletas, Teresa Vidal y Alex Oró. Puede parecer un número pequeño pero hay que tener en cuenta que el mismo día se celebraba la Cursa de l'Oli en Borges Blanques con 27 atletas de la A. E. Ekke. Sus resultados fueron muy destacables, sobre todo en el caso de Teresa, mejorando su registro en esta distáncia en 1 minuto nada más y nada menos.Teresa Vidal, posición final 2225, tiempo real 1:40.59
Alex Oro, posición final 2493, tiempo real 1:44.16
Clasificaciones Mitja Granollers 2009
A continuación, Teresa comparte con nosotros como ha transcurrido la carrera, desde los momentos previos hasta la llegada a meta. (en la foto el momento en que Teresa cruza la línea de meta).
Granollers és una festa. Més de 5.000 corredors de tot el món s’apleguen a la ciutat per a participar en la mitja marató més important de la península . Per una vegada s’ajunten corredors populars de tots els nivells , amb atletes de primeríssima línia, en una cursa comuna , que gairebé sempre ratlla l’excel.lència en tots els aspectes.
Hi vaig anar per primer cop al febrer del 2007, poc temps desprès de començar a córrer. Venia del “poble”, i vaig al.lucinar amb la quantitat de gent, els colors, el bullici i l’animació dels carrers, i sobretot, , sobretot,... amb el temps que vaig fer, que no me’l podia creure!!!.
Aquest diumenge no va sonar el despertador.Semblava que no arribaríem a temps a recollir el pitrall, que no pararia de ploure, que no podríem aparcar...però finalment , deu minuts abans de la sortida i sense esmorzar, ja estàvem a punt. Tothom posicionat al seu calaix de sortida, amb el cuquet a la panxa i els peus inquiets, la remor que fa l’adrenalina com una bomba a punt d’explotar...
Tret de sortida!. La munió de gent no et deixa córrer com voldries. Els primers km són massa lents. Algú diu que anem a 5:05 per km....Ui, corre, corre, ...apreta una mica. Els que poden parlar van fent comentaris divertits. Em vaig animant. Passem per sota el pont i tots criden alhora. Em fan riure. Començo a notar les cuixes. Som al km 7.
Desprès del pont se senten les sirenes que anuncien els primers atletes que ja tornen pel mateix camí. Sammy!!,Sammy!!. El gran Wanjiru és un homenet petitó que fa unes passarrades llarguííssimes....sembla que voli. Passa per la meva vora com una ploma. Em sorprenc aplaudint emocionada al veure la primera dona...I, sense adonarme’n , arribem a la pujadeta de La Garriga. Allà em recordo de les sèries , de la pujada a la Seu i del carrer Cavallers. Les meves pobres potetes de guatlla sardanista responen com dimonis. Gràcies Ivan. Avanço a molta gent. Desprès de la llarga rambla, l’incansable speaker va repetint els llocs d’on provenen els corredors.. Quan diu Lleida en cau la llàgrima. Les llambordes rellisquen.
Al km 12 trobo l’amic Alex i anem junts una estona. Em fan molt mal les cames, però vaig pensant que s’acaba. Fins al km 19 vaig fent, però en aquella recta infinita dels darrers dos km, mantinc el ritme, però no corro jo, sino el meu cervell, l’esperit minimitzat, perquè ja no em queda res més, i aquella tossuderia concentrada que, des de petita fa que la mare repeteixi:, vigileu, que quan se li posa una cosa al cap...!!!.
UNA HORA ,QUARANTA MINUTS I CINQUANTA NOU SEGONS!!!!!!.LITERALMENT ESGOTADA, PURA ENDORFINA ....Vaig a buscar el Jordi, que segur que ha fet marca sense patir ni la meitat!!!.
Hi vaig anar per primer cop al febrer del 2007, poc temps desprès de començar a córrer. Venia del “poble”, i vaig al.lucinar amb la quantitat de gent, els colors, el bullici i l’animació dels carrers, i sobretot, , sobretot,... amb el temps que vaig fer, que no me’l podia creure!!!.
Aquest diumenge no va sonar el despertador.Semblava que no arribaríem a temps a recollir el pitrall, que no pararia de ploure, que no podríem aparcar...però finalment , deu minuts abans de la sortida i sense esmorzar, ja estàvem a punt. Tothom posicionat al seu calaix de sortida, amb el cuquet a la panxa i els peus inquiets, la remor que fa l’adrenalina com una bomba a punt d’explotar...
Tret de sortida!. La munió de gent no et deixa córrer com voldries. Els primers km són massa lents. Algú diu que anem a 5:05 per km....Ui, corre, corre, ...apreta una mica. Els que poden parlar van fent comentaris divertits. Em vaig animant. Passem per sota el pont i tots criden alhora. Em fan riure. Començo a notar les cuixes. Som al km 7.
Desprès del pont se senten les sirenes que anuncien els primers atletes que ja tornen pel mateix camí. Sammy!!,Sammy!!. El gran Wanjiru és un homenet petitó que fa unes passarrades llarguííssimes....sembla que voli. Passa per la meva vora com una ploma. Em sorprenc aplaudint emocionada al veure la primera dona...I, sense adonarme’n , arribem a la pujadeta de La Garriga. Allà em recordo de les sèries , de la pujada a la Seu i del carrer Cavallers. Les meves pobres potetes de guatlla sardanista responen com dimonis. Gràcies Ivan. Avanço a molta gent. Desprès de la llarga rambla, l’incansable speaker va repetint els llocs d’on provenen els corredors.. Quan diu Lleida en cau la llàgrima. Les llambordes rellisquen.
Al km 12 trobo l’amic Alex i anem junts una estona. Em fan molt mal les cames, però vaig pensant que s’acaba. Fins al km 19 vaig fent, però en aquella recta infinita dels darrers dos km, mantinc el ritme, però no corro jo, sino el meu cervell, l’esperit minimitzat, perquè ja no em queda res més, i aquella tossuderia concentrada que, des de petita fa que la mare repeteixi:, vigileu, que quan se li posa una cosa al cap...!!!.
UNA HORA ,QUARANTA MINUTS I CINQUANTA NOU SEGONS!!!!!!.LITERALMENT ESGOTADA, PURA ENDORFINA ....Vaig a buscar el Jordi, que segur que ha fet marca sense patir ni la meitat!!!.
Estem ben bojos..., aquests del córrer!!!
Enhorabuena a ambos.
Iván
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada